Tindre bons  models de vida cristiana és sempre bo per a tots, per als sacerdots també. I més encara si ve d’un laic, compromés totalment amb l’Església i la societat.
Casesnoves va ser una de les primeres persones que vaig conéixer a la meua arribada, per segona vegada, a Xàtiva als anys seixanta com a capellà de la parròquia acabada de crear de la Mare de Déu del Carme.
Aleshores ell tenia una farmàcia, sucursal de la de tota la vida, al carrer de les botiques, en la zona més senzilla del barri del Carme. Jo passava el matí en l’institut i visitant aquells carrers i em detenia una estoneta disfrutant de poder beneficiar-me dels seus renovadors punts de vista.
Manolo llegia molt, sobretot teologia i autors molt punters. Em parlava de Hans Küng, Danielou, Congar i altres. Eren temps en  què vivíem immersos en la consecució del Vaticà II, la primera encíclica de Pau VI, Ecclesiam suam, sobre el diàleg amb el món. I l’abraç del patriarca Atenàgores amb el Papa recorde que ens va omplir d’esperança i alegria als dos.
Ja els grecs afirmaven que un dels millors servicis que es podia prestar a la polis era el d’un bon governant. Així ho va entendre Manolo des de jove. Tenia vocació política, característica natural a ell, la qual cosa el va conduir a la presó de Jaén i a altres vicissituds.
Va ser el primer alcalde de la nova democràcia. Que en aquelles circumstàncies de la Transició va resultar un encert, ja que va agradar a la immensa majoria dels xativins. A mesura que aprofundia en la seua vida de fe, més es consagrava al servici de tots els seus conciutadans, més es relacionava amb els marginats i es comprometia amb les estructures de la ciutat.
Un creient Gauche divine però cristià i amant de l’Església fins al més fondo del seu ser. Si el pare és músic el fill és ballador, ja que els seus pares caminen en procés de beatificació. Son pare, a qui no vaig conéixer, era el “botecari dels pobres”. Sa mare, la senyora Adela, una persona elegant, humil i mística, tota una institució en la ciutat. Li agradava l’ambient humil i familiar de la parròquia del Carme, de la qual va ser col·laborador des dels primers i difícils temps. Catequista de confirmació en algunes èpoques, s’emportava els xavals a esmorzar a la serra acompanyat d’una bona bóta de bon vi. Però no tenia inconvenient a posar-se la vesta per a acompanyar el clàssic Natzaré en Setmana Santa. El gran amor de la seua vida va ser la seua família i la seua esposa Finita i tota la resta, fills, germans i nebots.
És veritat que tenia un cert aire de profeta bíblic perquè moltes vegades ens sorprenia les coses que feia, però poc després, en passar el temps, t’adonaves que per ací anaven els signes dels temps.
El seu enterrament va ser una verdadera manifestació de gent de totes les tendències, de tots els partits i de distintes esglésies. Les nombroses corones eren molt significatives. La del Partit Comunista deia lacònicament: “Era un home bo”
A pesar de les seues equivocacions possibles, que tindria, com a humà, el missatge “d’este boticari de poble”, com li agradava anomenar-se, podria ser: “No poseu barreres. Obriu finestres. En l’Església cabem tots els que ho desitgen”.
Fins al dia del Senyor.

Francisco Gil Gandía.