“San Juan de Ribera i la aplicación de la Reforma Tridentina en Valencia” va ser el títol de la ponència que el Pr. Miguel Navarro va impartir en la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València el dia 14 de novembre de 2011, en el simposi sobre “Teología y Reforma de la Iglesia, en el IV Centenario de la muerte de san Juan de Ribera”.
Les sessions van tindre lloc en les instal·lacions de la Facultat de Teologia, i van comptar amb la participació de nombrosos especialistes i investigadors professors de diferents universitats espanyoles i europees. També van intervindre professors de la Facultat de Teologia de València.
Extraiem de forma breu el que seguix (traduït), amb l’objectiu de subratllar la rica tradició sinodal de l’Església particular de València. Motivem la lectura de les actes, quan es publiquen:

“...Al llarg del seu pontificat a València, Joan de Ribera celebrarà set sínodes diocesans, la qual cosa dóna una idea de la importància que, d’acord amb l’esperit tridentí, concedia a esta institució per al bon govern i la renovació permanent de la seua diòcesi, i en especial del clero”. (…)

“...característica dels sínodes de Ribera serà la seua concisió o brevetat. Açò obeïa tant a l’aguda mentalitat jurídica del Patriarca, que havia estudiat cànons a Salamanca abans d’emprendre els estudis de teologia, com al seu bon sentit pastoral, que sabia com d’important és legislar només sobre les coses necessàries, sense multiplicar innecessàriament el nombre de les lleis. Així ho expressava en el pròleg al seu primer sínode: ‘Atés que –deia– que les lleis han de dirigir la ment dels hòmens al bé, però si estes es multipliquen en va distrauen i aparten del seu fi, per tant hem decretat establir només aquelles coses que al present són necessàries per a la nostra diòcesi; perquè els nostres antecessors ja van establir amb pietat i zel moltes altres coses que exigia el temps. Així doncs –recalca–, establirem poques coses, que afegides a aquells estatuts, basten per a este temps“.

Per tant, pragmatisme, realisme atenent només el que necessita ser legislat, sense repetir el ja disposat per altres sínodes més que quan siga convenient. No hi ha repeticions calcades dels sínodes anteriors (com observem en els sínodes medievals valentins), i es limita a les estrictament necessàries. Podem dir que cada sínode de Ribera és nou, original, aborda la problemàtica concreta del moment i no es perd en generalitats (…).
Concloc subscrivint per al cas valencià l’afirmació que un expert d’esta època i tema, Wolfgang Reinhard, fa en l’obra dirigida per ell Il Concilio di Trento e il Moderno: “Però la renovació concreta de l’Església –diu– no va ser obra ni (només) del concili ni (només) del papat, sinó (principalment) d’innumerables cèl·lules de reforma i autoreforma in situ”, en l’àmbit local, sobretot en les diòcesis, on de poc hagueren servit les disposicions tridentines sense l’obra de personatges concrets, zelosos prelats reformadors que les van assumir i van impulsar i es van encabotar a donar-los concreció.
Tomás de Villanueva, Martín Pérez d’Ayala i Joan de Ribera són bona prova d’això. La reforma tridentina haguera sigut impossible a València sense el seu compromís de reforma personal i sense l’esforç que van posar a instaurar la renovació conciliar. I a això, i a ells, devem en gran manera la gran diòcesi que tenim”.

Redacció