La música d’Amigos de Orar ens va motivar a començar el matí seguint a Jesús en grup. “Todo vuelve a ser posible”, repetia la tornada de la gravació triada. I l’oració de l’hora intermèdia ens invitava a la unitat de vida en l’exercici del ministeri. Durant el breu temps de silenci es va proclamar el relat d’un dels sacerdots valencians màrtirs.

“Salvador Hernández Albors. Retor d’Alcàntera de Xúquer. Era natural de Masalavés, nascut en 1881. Va cursar els seus estudis en el Seminari Conciliar Central de València i es va ordenar de prevere l’any 1908. Va ocupar el càrrec de retor d’Alcántera des de l’any 1913 fins a últims de juny de 1936, quan va haver de retirar-se a casa dels seus pares amenaçat pel mal caire de les circumstàncies. Des del seu retir, albirant ja el seu futur martiri, es va preparar per a tan sublim acte amb la meditació de les Benaventurances. Quan, per fi, va arribar tan desgraciat dia, moments abans de deixar la casa paterna, després d’abraçar els seus i haver-los donat la benedicció, els va dir: “Adéu, fins al cel”. El seu martiri va ser perpetrat al port de Càrcer, la nit del 2 al 3 d’octubre del 36. Perquè este relat resulte el més versemblant possible transcriuré el dictamen de l’aleshores fiscal de l’audiència de València, el senyor Enrique García Torres, al ministre de Justícia. Diu així: ‘A un tiempo entre los clamores de horror, acudieron a Fiscalía unos vecinos de Alberique asustados de la continua matanza... Y que a un sacerdote de Masalavés (dista un cuarto de hora de Alberique) refugiado en casa de sus padres, los dichos del comité de Alberique, en cuadrilla de varios cientos de individuos, todos armados con pistolas y escopetas, violentaron la casa refugio y sacaron al sacerdote, y por la carretera, en dirección a Alberique, un individuo muy conocido, con una navaja le cortó las orejas, luego le sacó los ojos, y ya moribundo por los varios navajazos, caído en tierra, le cortó las partes y se las puso en la boca, y al día siguiente, en la boda del matador y otros las orejas del cura iban por la mesa’. El fiscal en esta declaració està en tot conforme amb la realitat, excepte en la precisió del lloc del martiri, el qual es va perpetrar al port de Càrcer i no en la carretera d’Alberic. El seu cos, tan llastimosament castigat, va ser llançat a una fossa comuna del cementeri de la Llosa de Ranes, sense que s’hagen pogut identificar les seues restes, veritables despulles de màrtir, que esperen en l’incògnit el dia gloriós de la resurrecció de la carn. Està inclòs en el segon procés de beatificació per martiri de sacerdots diocesans, que encapçala el degà Miguel Payá (Vegeu Cárcel, Diccionario histórico, Edicep, p. 515).”

En finalitzar la lectura d’este relat sublim i commovedor, pareixia que tots els reunits estàvem plorant. I els nostres cors commoguts es van fondre en una oració espontània i compartida que va rubricar els nostres sentiments d’amor i devoció. Persecucions, xicotet grup, dispersió… Orar sobre la fe.
A este intercessor acudim per a la santificació de la missió.