Amb motiu del cinquanta aniversari del Concili Vaticà II, Benet XVI ha declarat l’any 2012 com a any de la transmissió de la fe. Qui transmet, què i com es transmet són assumptes de gran importància quan es tracta de l’evangelització dels anoments “allunyats”. El Concili Vaticà II va inaugurar un nou enfocament per a abordar la relació pastoral amb aquells que van estar en l’Església i es van distanciar (“germans separats”), o aquells que mai van arribar a esta (“hòmens de bona voluntat”). Què significa per a la transmissió de la fe este nou enfocament promogut per Joan XXIII que va convertir els heretges en “germans separats” i els no creients en “hòmens de bona voluntat”? La fraternitat i la pràctica del bé, en sentit ètic i ontològic, són els verdaders absoluts que no sols relativitzen la llei i la institució sinó que situen la pràctica del bé com a lloc de la transmissió de la fe. El Concili recupera la intuïció evangèlica del fet que el missatge evangèlic ha de vore més amb l’acció i el cor que amb la llengua i la doctrina.
La relació fraterna i amistosa substituïx la conquesta, la dominació i l’assimilació. Ben sovint, transmetre la fe als allunyats amaga la voluntat d’assimilar pels que es consideren de la primera hora i van nàixer domiciliats en l’Església, i desitgen una pertinença homogènia, que només pot sostindre’s a través de fronteres disciplinàries.
El nou enfocament conciliar suposa que el lloc de trobada amb els allunyats és la vida bona, que fa front a la fam, que construïx la pau, que desplega misericòrdia, que promou mansuetud, que protegix el dèbil, que defén un dret, inclús si eixe reconeixement deixa oberta una zona d’ambigüitat i dissonància. Quan els de “dins” i els de “fora” es plantegen què poden fer per a realitzar el Sermó de la Muntanya amaneix una esperança que no és del tot la nostra, és gràcia universal.  Quan els de dins i els de fora reconeixen que la dignitat és absoluta, que la felicitat és important, que l’autonomia és desitjable, que la llibertat ha de ser preservada, que la injustícia ha de ser eliminada, amaneix l’”Ecclesia ab Abel” com a lloc per a la trobada i la transmissió de la fe. La distància a la bondat marca la línia que delimita els que estan dins i els que estan allunyats. No fa cap servici a la transmissió de la fe que l’única referència a Benet XVI en la inauguració de les noves Corts espanyoles la faça el parlamentari cristià d’un grup polític xenòfob i discriminatori amb els immigrants.
El lloc de la transmissió de la fe no és el catecisme ni la religió sinó la vida justa i  bona. En la dominació i assimilació, els allunyats tornen a la cleda; en el model conciliar el que importa és trobar-se en la bondat, i si és possible descobrir el “Sumum Bonum”, per a la qual cosa cal que es moguen els de dins i els de fora.
Es creen unes noves oportunitats per a l’evangelització. Els “hòmens de bona voluntat” poden trobar-se en el mateix i compartit territori general de la bondat; allí naixeran connexions, motivacions, conviccions morals i inclús l’experiència de l’Innombrable. La bondat no és filla de la fe sinó que és sa mare. La bondat és possible sense fe, però la fe no és possible sense bondat, la qual cosa fa que la fe siga un mitjà i la bondat siga un fi. Mentres s’aclarixen els dubtes teològics sobre la relació entre fe i raó, estarem en funció de la vida bona i justa. La bondat precedix els de dins i els de fora, i requerix dels dos lleialtat sostinguda i raonada. La bondat és la realitat primordial a què tots
–estiguen dins o fora, siguen propis o aliens– podem servir; en el nostre context cultural constituïx el lloc primordial de la transmissió de la fe. Els uns i els altres som simples traductors del poder de la bondat. La gosadia de la fe, que és així mateix la seua màxima responsabilitat, és atrevir-se a posar nom a la bondat, reconéixer-la com a sagrada i definitiva i, en fer-ho, crear una nova història com els succeïx als bons traductors que són capaços de mantindre viu el sentit original més enllà dels seus distints llenguatges. Els uns i els altres som pelegrins de la bondat.
Inclús la tasca de posar noms a la bondat i identificar les característiques d’una vida bona, és una tasca que els creients han de fer conjuntament amb els allunyats. El Concili va confiar esta tasca al discerniment dels signes del temps, a través dels quals l’Evangeli de Jesús i el seu querigma poden ser il·luminats. No sols som il·luminadors sinó que som il·luminats, no sols portem una notícia sinó que som oients de la realitat. Com fer-ho? Des del moment mateix de la convocatòria conciliar, Joan XXIII va advertir que calia seguir la recomanació evangèlica de distingir els signes del temps que existixen enmig de tenebres i foscors. Creients i allunyats no són irreconciliables ni estan condemnats simplement a cohabitar sinó a cooperar per a la nostra supervivència planetària a través de la bona voluntat, del compromís, del respecte, de ser humans. Arrere ha de quedar l’impuls preconciliar de separar i excloure perquè amanega la proposta conciliar d’agermanar i cooperar.
Esta intuïció conciliar suposa una altra manera d’experimentar a Déu, més enllà dels blocs i dels espais tancats. Ell niua en el que la gent estima en virtut de la seua humanitat, en el que reconéixer com a sagrat. Abans d’arribar el missioner, el catequista o l’evangelitzador, Déu ja havia arribat, camina com a terrisser, com a veí, com a desconegut, sense nom. El nou enfocament posa el seu èmfasi en el que ens unix, en allò que es reconeix sagrat i radicalment humà. Fora de la bondat és molt difícil experimentar a Déu. L’evangelització dels allunyats comença sent una tasca de traducció com va fer Pau en l’Areòpag: “Això que adoreu… això vos vinc jo a anunciar” (He 17,23). Hi ha qui pensa que evangelitzar els allunyats consistix a fer que vinguen a nosaltres, que transmetre la fe és col·locar la Bíblia en cada casa, oportunament i inoportunament o implantar els signes de la fe en la plaça pública. En compte d’estes estratègies els uns i els altres hem de caminar cap a la trobada amb la Bondat. En els allunyats ens esperen “els nous areòpags”, com es proposa en la Tertio millennio adveniente.
Escoltar els allunyats, que en els últims temps van deixar de ser interlocutors  ja que qualsevol cosa que digueren es declarava irrellevant; reconéixer la seua contribució a la humanització de Déu és hui el fet més sorprenent que tot existix en virtut d’una indeguda i inesperada generositat, que en el llenguatge teològic tradicional s’anomena gràcia.
En l’any de la transmissió de la fe és important superar la representació de creients i allunyats com a cossos monolítics, homogenis i contraposats. D’una banda, estan els creients amb pedigrí d’origen, i per una altra els que no ho són en absolut o si ho són, com es diu ara amb una falta absoluta de rigor, són esglésies paral·leles, i queden d’esta manera estigmatitzats i desacreditats. En certes ments només es pot pensar la realitat des de la categoria simple de dins o fora, amb nosaltres o contra nosaltres. Els allunyats no són un col·lectiu identificat que està enfront de nosaltres sinó que pot ser que en algun moment de la vida cada un de nosaltres siga un allunyat afectivament i institucionalment dels de dins.

Ximo García Roca