- August: estàs d'acord
que els moviments (Neocatecumenals, Comunió i Alliberament, Focolars, etc.) representen un verdader do de Déu per a la nova evangelització i per a l'acció missionera?
En primer lloc, crec que caldria parlar sempre de “nous moviments” o de ”noves realitats eclesials”, ja que en certa manera ocupen l’espai deixat per l’Acció Catòlica, el moviment eclesial per excel·lència, amb el qual hui els bisbes, en general, se senten incòmodes, sobretot per causa del caràcter complex i conflictiu que va anar adquirint després del Vaticà II. Em sembla molt significatiu que Mons. Morcillo, l’”oponent” de Tarancon durant el tardofranquisme, fóra qui va desmantellar els moviments especialitzats d’Acció Catòlica i qui, al mateix temps, donà l’aprovació a les comunitats iniciades per Kiko Argüello. Condemna del “temporalisme” i suport a l’”espiritualisme”: ¿no és esta la línia que s’ha anat imposant en l’episcopat?

- Però, tots són iguals?
Hem de distingir entre moviments i moviments. Cada u té la seua història i respon a un perquè, en cada u trobem aportacions positives junt a deficiències i perills. No tots responen a plantejaments integristes. Però tots estan obligats, com qualsevol grup en l’Església, a practicar l’autocrítica i a acceptar la correcció –jeràrquica o fraterna– que se’ls puga fer. Creure que tenen fil directe amb Déu, com deia Tarancon, i que, a diferència de tots els altres, són irreformables i incorregibles, constituïx una aberració teològica i eclesiològica que cal aturar com més prompte. Perquè la deriva sectària és innegable, i som molts els qui no volem vore l’Església convertida en un conjunt de ghettos o en una confederació de sectes. Hem de dir prou!

- I el recolzament de l’autoritat eclesiàstica?
L’horror vacui dels pastors quan s’enfronten als fenòmens, certament corprenedors, de la secularització i la indiferència religiosa, els porta a abraçar alguns d’estos grups com la “solució” més rápida i “rendable”. El problema és: creixement numèric (de moment…), sí, però a costa de què? Perquè l’èxit quantitatiu no és mai un criteri de veritat, ni tampoc un criteri evangèlic! Sovint se cita, a propòsit dels moviments, el plantejament del rabí Gamaliel respecte dels primers cristians: si no són de Déu, seran destruïts, però si són Déu, no hi haurà qui els pare (Ac 5, 38-39). Però anem en compte, perquè si apliquem eixe criteri sense cap més discerniment, resulta que l’islam és més verdader que el cristianisme, ja que creix demogràficament a un ritme més gran que nosaltres, i fins és probable que un dia ens supere en nombre de fidels…
És lamentable eixa apel·lació superficial a la sociologia, com si l’Església fóra qüestió de màrketing. Si consultem el Denzinger, hi trobarem la condemna de Lleó XIII a l’”americanisme”: de l’eficàcia com a màxim valor. I sobretot, hem de preguntar-nos quin va ser l’èxit de Jesús en la seua vida temporal, i traure’n les conseqüències pertinents.
Una altra justificació té caràcter psicològic: “hi ha gent que li va bé”, “se senten a gust”… Però sociologia i psicologia són ciències auxiliars, descriptives, i no poden fornir criteris de veritat ni normes d’actuació. No hi ha més remei que tractar els temes de fons, que són teològics. Fer servir la fe juntament amb la raó, que és el que ensenya la tradició católica.

- Tornem a l’evangelització.
La qüestió és què vol dir “bona nova”. La tendència dominant, per a evitar el risc d’un humanisme vague, subratlla la necessitat de l’anunci explícit de Jesucrist, i té tota la raó, però, ¿què passa amb els continguts “horitzontals”, amb els valors i les realitats humanes?   Ací es troba en joc res més que el misteri de l’encarnació i la noció mateixa de salvació!  La perspectiva equilibrada i integral –no integrista o tancada– del darrer Concili i de tota la tradició catòlica sembla haver-se fet a trossos.  L’alternativa a un progressisme temporalista no pot ser la indiferència, el refús o la por pel que fa als problemes i a les realitzacions humanes. ¿Encara no hem assimilat les crítiques de Nietzsche, de Marx o de Freud? ¿De veritat els nous moviments són fidels al Concili en allò tan important de la Gaudium et spes: «els gojos i les esperances, les tristors i les angoixes dels hòmens ho són també dels deixebles del Crist»?

- Com ha afirmat el prof. Garrido, no hi haurà nova evangelització sense la mediació del pensament…
Hem de repensar contínuament el cor de la nostra fe, l’encarnació de Déu en l’home Jesús: ni l’home sense Déu, ni Déu sense l’home. I això té conseqüències de tota mena!  En el camp social i polític, molts dels nous moviments, com els integrismes de sempre, obliden allò del Sínode de 1971: “la lluita per la justícia forma part de l’evangelització”, i aposten per l’”agustinisme polític”, segons el qual no es tracta de buscar el regnat de Déu, sinó de subordinar la societat política a les directrius eclesiàstiques (sigues quines siguen).
I, en el camp de la cultura, estan col·laborant decisivament amb els processos d’exculturació: si el que importa és només la fe, no la cultura en la qual s’expressa, en la pràctica cal imposar la cultura dominant. El cas del nostre poble és claríssim i sagnant: com que el valencià és una llengua històricament subordinada i marginal, no té “categoria” per a ser vehicle d’”evangelització”, la qual pertoca només al castellà… Ara bé, ¿podem dir seriosament que eixe imperialisme lingüístic és “bona nova”?

- Des de la teua visió eclesial, els recomanes i els aculls cordialment?
Jo, sincerament, no sé acollir amb cordialitat els moviments que oferixen una mala teologia i uns horitzons humans molt reduïts, i que, per tant, conculquen drets fonamentals dels fidels. Només els podria recomanar per via d’excepció.

- Seria correcte considerar als nous moviments –i també a les parròquies– com a respostes parcials per a  l'evangelització?
Estic d’acord amb el següent criteri: l’aportació dels moviments serà vàlida en l'Església només si, gràcies a la seua diversitat, aconseguim entendre millor el seguiment de Jesús. Certament, sorgiran o potser ja estan sorgint altres punts de vista teològics i altres realitats pastorals més apropiades per a l'evangelització en estos moments històrics, encara que sempre seran aproximacions incompletes…
- Em consta que consideres que no es pot donar suport a un concepte de comunió en el qual el valor pastoral suprem siga evitar els conflictes. La fe és també una espasa i pot exigir el conflicte per amor a la veritat i a la caritat (cf. Mt 10, 34). Per què són il·lusoris alguns dels actuals projectes d'unitat eclesial?
Per a afrontar qualsevol qüestió  pastoral o espiritual serà bo aprofundir en la unitat de l’Església local, a través d’un diàleg en sinceritat, confiança mútua i llibertat evangèlica, sense pors ni coaccions. Cal que posem els problemas sobre la taula i que discutim i si cal ens barallem sobre ells, com passava en l’Església del Nou Testament o en l’època de les grans controvèrsies cristològiques (mal anomenades “discussions bizantines”).

- Breument, i en general, fixant-nos en les referències al Camí Neocatecumenal, quina és la teua valoració de l'article que va escriure D. Rafael Ortiz en el número 95 de CRESOL? Què et diu el teu “olfacte”? Profètic o barat? Polemitza contra alguns abusos grupals que s'han pogut fer, però encerta o s'equivoca?
Com a antic alumne de l’Escola Pia i amic de molts escolapis d’esta Província, m’ha dolgut molt el que ha passat. L’article de Rafael Ortiz em sembla seriós. Els pares tenen dret al respecte de l’ideari que han triat, i això inclou una lleialtat institucional que el grup dissident no ha practicat. Però encara més preocupant que el “cisma” és l’”heretgia”, en el sentit que comentava adés. Tot això fa més difícil acceptar el suport quasi incondicional donat per l’autoritat diocesana al nou grup i a d’altres col·lectius  semblants.

- Què penses de l´Itinerari Diocesà de Renovació, tal com s'ha organitzat en la nostra diòcesi?
M’ha paregut una iniciativa valenta i molt ben pensada i estructurada. Que l’eix metodològic siga la lectio divina inserida en un procés catecumenal és ben interessant i respon a una necessitat cada vegada més sentida a nivell d’Església universal. Ara, crec que no hauria de prescindir del mètode de la revisió de vida, que no s’ha de vore com a incompatible sinó com a complementari de l’anterior. I, sens dubte, la verdadera renovació no reeixirà si  no inclou la realització de reformes estructurals i de noves pràctiques alliberadores. En eixa mateixa línia, caldria recuperar l’esperit i la dinàmica sinodal-comunional de la dècada dels ’80.

- Per a acabar…
No hi ha res de nou, en el fons. El Newman catòlic, acusat d’heterodox pel que ell anomenava “partit devocional” ja va escriure en l’època asfixiant del Syllabus i del Vaticà I: “Per comptes d'encaminar-nos cap a l'objectiu de ser una força d'abast universal, ens repleguem, tancant les línies de comunió, tremolant davant la llibertat de pensament i fent servir el llenguatge de la lamentació i el desànim." (1866); "Els darrers anys s'ha difós una tendència dura i intolerant, que menysprea i aixafa els xicotets deixebles del Crist." (1874). Crec que el paral·lelisme és prou clar. Però, després de cent-vint anys, el papa Benet XVI ha beatificat Newman i vol vore’l convertit en doctor de l’Església…