1.- Qui s’allunya de qui?
Es pot estar allunyat de moltes formes. El meu germà, que viu a Gran Canària, està allunyat geogràficament de la resta de la família, encara que pot estar molt prop sentimentalment. I un veí, amb qui fa temps que he deixat de parlar-me, està espiritualment allunyat de mi. I eixe immigrant africà, que malviu en la meua mateixa ciutat, però que preferisc ignorar, també està molt allunyat. I allunyats, en diversos sentits, estan eixos milions de persones que es moren de fam en alguns països d’Àsia, Àfrica i inclús d’Àmèrica Central i Amèrica del Sud. Hi ha molts tipus d’allunyament: geogràfic, espiritual, psicològic (em resulta molt difícil entendre’m amb alguns), social, cultural, religiós, polític, esportiu.

Les causes de l’allunyament poden ser molt variades. D’uns ens allunyem nosaltres. Preferim deixar de vore i així estar més tranquils. Però hi ha tranquil·litats que deixen a un buit. Quan m’allunye del famolenc, del que reclama la meua ajuda, el mateix allunyament em culpabilitza i em deixa trist. Tant de bo esta tristesa siga l’esperó que ens moga a refer el camí! L’acostament fa possible l’ajuda, però també fa possible millorar les condicions humanes i socials perquè l’ajuda no es convertisca en crònica. En altres paraules, perquè una vegada que hem ajudat en la necessitat immediata, ajudem els ferits a recuperar la seua dignitat, valent-se per si mateixos; i així passar del gest paternalista i dependent, a una relació fraterna i igualitària. Des de la igualtat i la justícia és possible donar el pas a la gratuïtat de l’amor.

Altres s’allunyen perquè no els agradem. És possible que alguns s’allunyen de l’Església perquè no els agrada el que veuen en esta. La temptació és dir: la culpa és de l’altre. El que és necessari és oblidar-se de culpes i cobrir la distància. Potser ens toque donar el primer pas, perdonar, oblidar, comprendre. Potser hàgem de donar moltes explicacions. En tot cas, des de la distància no hi ha forma de fer-se escoltar, ni d’entendre els motius de l’altre. Acostar-se a aquells que s’han allunyat requerix temps, paciència. Per què ens han deixat? Invitar altres a convertir-se requerix primer convertir-se un mateix. La missió de l’Església no és omplir els temples, sinó ser signe de l’amor, la paciència i la misericòrdia de Déu. La resta ve d’afegit.

2.- Cultura moderna i Evangeli
A vegades pensem que la cultura moderna està allunyada de l’Evangeli. És bo distingir. En alguns aspectes, la cultura moderna conté elements que són favorables a l’anunci de l’Evangeli: major sensibilitat democràtica, major desig de pau, millor comprensió del diferent, lleis socials més justes i igualitàries; s’ha prolongat l’esperança de vida, els xiquets estan més protegits, molts es preocupen pels necessitats pròxims i llunyans. Cert, en esta cultura nostra hi ha també insolidaritat, egoisme, individualisme, falta de sensibilitat davant de les necessitats dels altres.

Quan ens trobem amb elements inacceptables de la cultura, amb posicions que xoquen amb l’Evangeli, és important començar per apel·lar a la justícia. La justícia forma part de l’Evangeli de Jesús, i és condició d’accés a una autèntica cultura que promoga humanitat. La justícia és l’herència més sagrada de tota cultura i de tota religió. Es convertix així en lloc privilegiat per a una de les més positives trobades de la fe cristiana amb tota cultura que es considere com a tal. La justícia és pressupost i fonament de l’amor i de la misericòrdia evangèliques.

Quan es practica la justícia, quan es dóna a cada un el que es mereix, el Regne de Déu es fa present. Però, atenció!, “el que es mereix” tot ser humà és la vida, el respecte, la dignitat i aquells elements que fan possibles estos valors. De manera que si un té béns d’este món, i veu el seu germà necessitat, compartir eixos béns és de justícia. L’Evangeli ens recorda que els béns d’este món són de tots. I que allí on no són accessibles a tots, no es complix la voluntat de Déu. “El que correspon” a cada u per justícia, no ha d’entendre’s en clau individualista, sinó en clau social. De manera que la presència de pobres entre nosaltres és la prova palpable de la nostra injustícia i de la llunyania de l’Evangeli.

L’Església ha d’acostar-se al món per a portar-li l’Evangeli de Crist. Cert, hi ha acostaments que produïxen rebutjos. Però si hi ha rebuig, primer preguntem-nos si la causa està en la nostra forma de presentar-nos o en el mateix Evangeli que anunciem. Si està en l’Evangeli, aleshores hem d’alegrar-nos.

Martín Gelabert Ballester